8 d’oct. 2019

Circ de Gredos, Pic Almanzor, La Galana i Cinco Lagunas.

 
En el Pico Almanzor, al fons La Galana i a la dreta el Ameal de Pablo.

Continua de l’article de "Galayos":

El divendres dia 16 d’agost mos vam prendre el matí de descans i per fer un poc de turisme i ens vam traslladar a la cara nord de la serra de Gredos. La intenció es ascendir al Pico Almanzor, sostre de la serra Gredos i de tot el sistema central, i baixar pel paratge de cinco lagunas. Pensem fer bivac prop de la Laguna Grande.

 
Banyet en la Laguna cimera.

De cara a la nit, Zoraida i Luis, vam preparar les motxilles i des de la plataforma de Gredos vam iniciar la clàssica ruta que puja fins el refugio de la Laguna Grande, al mateix circ de Gredos.
Aquest camí comença amb fort desnivell per un ample camí empedrat. Pugem i arribem una primera planícia; Las Pozas. Desprès continuem salvant un fort desnivell i passem per una primera font: la Fuente de los Cavadores.

 
Luis pel paratge de Las Pozas.

Pugem un poc mes i arribem a un coll des d’on es contempla tot el circ de Gredos i la Laguna Grande. D’esquerra a dreta veiem: la Campana, los Tres Hermanitos, el Casquerazo, el Cuchillar de las Navajas, el pic Almanzor, el Ameal de Pablo., La Galana, Riscos del Güetre... les vistes de tots els cims en les seues afilades crestes son espectaculars.

 
Mirador del circ de Gredos.

Des del mirador baixem cap a la Laguna Grande, ja que esta queda mes baixa. Passem per una segona font: La Fuente de los Barrerones; i arribem a la Laguna Grande, que com el nom indica es de molt bones dimensions.

 
Baixant cap a la Laguna Grande.

Esta caient la nit. A l’altre costat de la Laguna està el refugi Elola, i pels voltants del refugi hi ha una massificació de gent acampada o fent bivac que quasi no es pot ni passar pel camí. El refugi també està de gom a gom. Aquesta massificació trenca la màgia de la muntanya. Anem a la muntanya per trobar tranquil·litat i no ens esperàvem trobar-nos en tal quantitat de gent.

 
Zoraida en la Laguna Grande.

Nosaltres continuem cap amunt, volem pujar fins l’Hoya Antón, allí potser estarem mes tranquils. Al poc de deixar enrere el refugi encenem les frontal, pues ens ha caigut la nit. Continuem pujant per plaques de granit i per trams de senda amb herba. Veiem molts gripaus a aquestes hores de la nit, ja que la zona es prou humida.
Finalment arribem a la Hoya Antón i busquem un lloc on fer nit. Hem caminat 3 hores. Ens instal·lem damunt d’una gran placa de granit que es prou plana per dormir. Sopem i ens gitem. Avui farem bivac sense tenda i en sacs pera 15 °C. Per sort fa una bona nit, perquè a 2.100 m. que estem podria fer molt de fred.

 
Los Tres Hermanitos i el Perro que fuma des de dintre del sac.

Des de dins del sac veiem eixir la lluna per darrere de los Tres Hermanitos. Un moment molt especial, i mes pel lloc on mos trobem: al circ de Gredos, baix mateix del Pico Almanzor. Serà una nit per no oblidar, en un lloc tant bucòlic.

 
Bivac als peus del Pico Almanzor.

El dissabte 17 veiem eixir el sol des de dintre del sac. Espectacular; poc a poc es va il·luminant el Almanzor i tots els cims del circ de Gredos. Esmorzem i comencem l’ascensió cap al Almanzor.
La pujada transcorre per una ampla vaguada plena de blocs granítics de grans dimensions. Es fa dura la pujada, però com hem arrancat de 2.100 m. el desnivell a salvar es inferior als 500 m. Anem veient a molta gent en la muntanya.

 
Canal de pujada a la Portilla del crampón.

Mes endavant deixem la vaguada principal que puja directa a la Portilla del Bermeja i ens desviem a l’esquerra per una ampla canal amb molt de material descompost i de difícil avanç. Aquesta canal que va guanyant pendent ens deixa a la Portilla del crampón. A l’última part la canal s’estreta i guanya pendent.

 
Zoraida en la Portilla del crampón.

Des d’ací tenim el cim a un tir de pedra, però hi haurà que superar varies trepades delicades per assolir el cim. Son trepades en poca exposició, però que tiren enrere a muntanyers no experimentats. Una vegada al cim gaudim d’unes espectaculars vistes.

En el cim del Pico Almanzor (2.591 m.).

El cim es molt menut, tan sols caben 3 o 4 persones; es una mena de talaia. Fem les fotos de rigor i ens quedem una bona estona gaudint de les panoràmiques. Estem al sostre del sistema central a 2.591 m. Fa just 1 h. 30 min. que hem començat a caminar des de l’Hoya Antón. A continuació desgrimpem i ens dirigim cap a la Portilla de los cobardes, on parem a fer un mos.

 
Vistes de la cresta del Cuchillar de Ballesteros i La Galana des de la Portilla de los Covardes.

Ara agafem la ruta cap a La Galana i cinco lagunas, que avança per terreny prou descompost. Però com a contrapartida no veiem a quasi ningú, fet que ens relaxa. Pues durant la pujada al Pico Almanzor no hem parat de veure gent, i això que hem matinat.

 
Per baix del Cuchillar de Ballesteros.

Avancem per la vesant est de la escarpada cresta del Cuchillar de Ballesteros. L’avanç es prou ràpid encara no existint senda, pues caminem per terrasses de granit tenint que grimpar en alguna estona. Així arribem a El Venstiquero i des d’allí en direcció nord ataquem el segon cim de la jornada: La Galana.

 
L’Ameal de Pablo als meus peus.

Primer guanyem desnivell per una rampa de blocs, desprès voregem la carena per la dreta per baixar per mig d’una destrepada fins una bretxa molt característica d’aquest cim: la Canal de la Muesca. La bretxa separa el cim en dos. Des de la bretxa cap al nord-oest baixa la empinada Canal de la Muesca fins la Laguna cimera, la mes alta de les cinco lagunas.

 
A la dreta el Pico Almanzor, i cap a l’esquerra el Cuchillar de las Navajas, el Casquerazo i los Tres Hermanitos.

Per pujar al cim cal fer una sèrie de trepades un poc mes delicades que pera l’Almanzor, i amb mes exposició. Però es una escalada divertida. Des del cim (2.563 m.) gaudim d’unes vistes espectaculars. Es una altra atalaia perfecta per contemplar una basta extensió de muntanyes i de terreny. Desprès toca desgrimpar lo que hem pujat, que de baixada sempre es mes delicat.

 
En el cim de La Galana (2.563 m.).

Una vegada tornem a estar en la bretxa, comencem a baixar per la Canal de la Muesca en direcció nord-oest, per desprès girar a l’esquerra i remuntar cap a una portilla que separa els Riscos del Güetre i La Galana. Una vegada dalt travessem la portilla i passem a la vesant sud dels Riscos del Güetre. Ara toca creuar per la vesant sud del Risco de las Natillas en direcció a la portilla de cinco lagunas.

 
Desgrimpant La Galana.

Aquesta es la zona mes incomoda pera caminar de tota la ruta, a la vegada que la mes monòtona. Se’ns fa molt llarga i pesada, a mes a mes l’absència d’arbres i el sol, que a estes hores cau de ple, fan que l’avanç sigui mes dur. Per fi arribem a la portilla de cinco lagunas, des d’on veiem les lagunes. Ací parem a menjar.

 
Deixant arrere el captivador cim de La Galana.

 
Cinco Lagunas des de la Portilla del mateix nom.

Fem la baixada amb el desig d’arribar per tirar-nos a l’aigua i refrescar-nos. La primera laguna que trobem, i la mes gran de totes, es la Laguna cimera. Allí fem un merescut bany. El lloc es bucòlic, be podríem dir que estem a Pirineus. Continuem baixant i passant per totes les lagunes, cadascuna te quelcom que la diferencia de la resta i que li dona alguna característica especial. El entorn de cinco lagunas es especial.

 
Banyet en la Laguna cimera.

La segona que veiem es la Laguna Galana també molt bonica i prou gran. Desprès baixem cap a la tercera que es diu Laguna mediana. Esta es situa molt a prop de la Laguna Galana i es prou mes xicoteta però molt bonica.

 
Laguna Galana.

 
Laguna mediana.

Les dos últimes estan molt juntes entre elles i tenen la peculiaritat de presentar algues i joncs ja que la seua escassa fondària ho permet. Son la Laguna brincalobitos, que es molt menuda i amb poca fondària; i la Laguna bajera que es un poc mes gran.

 
Laguna brincalobitos i Laguna bajera.

Fem un últim bany en la Laguna bajera per refrescar-nos en aquest dia tan calorós i emprenem una dura pujada fins a la Portilla del pluviómetro. Una vegada dalt ja agafem una senda mes bona que ens du, desprès d’una llarga baixada, fins les praderes del Gargantón. Ací desemboca una gran barrancada prou espectacular ja que esta s’obri entre grans plaques de granit conferint-li l’aspecte d’un amfiteatre.

 
Cabreta en cinco lagunas.

Creuem el riuet que circula pel Gargantón, i de nou comencem a pujar fins una nova portilla, que es com s’anomenen ací als colls. Ja anem cansats, pues duem moltes hores caminant baix del sol. Arribem per fi al Collado del Gargantón, i des d’ací ja veiem la Laguna Grande de Gredos. Baixem cap a ella per una sendera mes còmoda, i anem a vorejar la Laguna Grande però per la seua part inferior, per la oposada al refugi Elola.

 
Pujant cap al Collado del Gargantón.

Travessem una zona de basses, moltes de elles seques ja que estem a finals d’estiu. I per fi arribem a la senda d’accés al Refugio de la Laguna Grande des de la plataforma de Gredos. Ara encara ens queda una forta pujada fins el collado de Los Barrerones, on està el mirador del circ de Gredos. Una mes pera augmentar el desnivell positiu acumulat. Parem a midat pujada a la font de los Barrerones a berenar.

 
Baixant cap a la Laguna Grande.

I per fi una vegada al coll fem una última mirada al preciós i captivador circ de Gredos, i tot el que ens queda es baixada fins la Plataforma de Gredos. Uns 10 min. abans d’arribar al cotxe tenim que encendre els frontals, pues ens cau la nit. Per fi arribem passades les 10 de la nit a la Plataforma de Gredos, final de la ruta. Una ruta pera no oblidar.

 
Zoraida en la Laguna Galana.

Al final han segut 26,7 Km. entre els 2 dies, amb un desnivell positiu acumulat de 1.780 m. i un temps invertit de quasi 17 hores (3 h. el dia 16 i 13h. 50 min. el dia 17). En el següent enllaç podeu veure el track de la ruta:
Passarem la nit al refugio del Rio Tormes, ja que el termòmetre va caure fins els 5°C. Menys mal que no ens va pegar esta baixada de temperatura la nit abans als peus del Pico Almanzor i en un sac pera 15 °C.
En definitiva hem conegut aquesta serralada tan representativa del sistema central i ens hem quedat en ganes de tornar. Molt bona experiència tant pel que fa a la muntanya com per la companyia.

 
En la Laguna cimera, al fons La Galana.

2 d’oct. 2019

Los Galayos (Sierra de Gredos)

 
Cabra muntesa als Galayos.

Del 14 al 18 d’agost Zoraida i Luis vam visitar aquesta serra totalment desconeguda per nosaltres. Va ser a la setmana de cinema de muntanya de Castelló, al desembre de 2018, quan veient el documental de "La Aguja Negra", Zoraida va comentar que ella tenia que anar als Galayos, situats a Gredos. Li van enamorar estes magnifiques agulles de granit.

 
Portilla entre el Gran Galayo i el Pico de Don Servando, al fons El Torreón.


Aquesta pel·lícula tracta d’un repte que va assolir David, el guarda del Refugi Victory, situat als mateixos Galayos. El repte era escalar una via d’alta dificultat a la Aguja Negra dels Galayos que es va obrir fa anys i que no s’havia tornat a repetir. Els Galayos es un indret amb mes de 50 agulles de granit, situat a la vertent sud de la Serra de Gredos. Constitueixen tot un temple pera els amants de l’escalada clàssica.

 
El Torreón.

Així que com Zoraida insistia en el seu desig de visitar els Galayos, a l’agost vam preparar una eixideta a Gredos. Vam aprofitar també per conèixer el circ de Gredos i ascendir als 2 cims mes alts del sistema Central: el pic Almanzor i La Galana.
Viatgem fins Guisando el dimecres 14 de vesprada. Fem nit al Nogal del barranco i al matí següent iniciem la ruta que ens portarà a conèixer els Galayos.

 
Kiosco “La cabra”.

Comencem pujant des de l’aparcament del Nogal del barranco i de seguida passem junt al Kiosco la cabra, on un graciós grafiti ens sorprèn. Continuem pujant pel mig d’un pinar, però prompte comença a ser menys frondós. Desprès de passar un parell de fonts deixem el camí que puja als Galayos i agafem una senda a la dreta que ens portarà a la Portilla del Yelmo.

 
Arbre que sembla que el moga el vent.

En aquesta pujada encara trobem algunes ombres, però serà les últimes que trobem. Hi han alguns arbres secs que les seues branques tenen formes com si foren mogudes pels vents. Al arribar a la Portilla del Yelmo creuem a l’altra banda dels Galayos, lo que se coneix com a Las Berroqueras i el espaldar de los Galayos. Es tracta de la vesant est del cordal de Los Galayos i de Las Berroqueras. Las Berroqueras ve a ser la prolongació cap al sud del cordal de Los Galayos. També aprofitem per fer un mosset.

 
Zoraida a l’espaldar, al fons la Portilla del Yelmo.

En la primera zona de l’espaldar avancem per una senda entre camps de falagueres, però prompte abandonarem el camí i ens enfilarem cap a traves entre escobedos. Així arribàrem les primeres plaques de granit de grans dimensions. En algunes de elles hi han equipades vies d’escalada.

 
Las Berroqueras i Espaldar de Galayos.

Ací comencem a notar una curiositat que es característica de la serra de Gredos, i es que les pedres granítiques presenten una coloració verdosa, cosa rara.
De seguida comprenem al veure les roques de prop que aquest color li’l donen els líquens que creixen sobre la superfície de les roques. Un fet que es repeteix a la serra de Gredos.

 
Luis a l’espaldar de Galayos.

Per l’espaldar de los Galayos s’avança poc a poc per la dificultat del terreny. Pues anem cap a traves entre escobedos i roques granítiques. El sol i la calor apreten en aquets 15 d’agost, sort que els núvols ens brinden algun descans amb la seua ombra. Les cabres apareixen per tot arreu, este fet que en principi ens sorprèn, es habitual a Gredos.

 
Zoraida a l’espaldar de Galayos.

Al apropar-nos a la cresta comencem a veure les curioses formes que presenten algunes roques. Una pareix un “golem”, una altra un trampolí... i també grans blocs de granit per on caminem i grimpem. Així arribem a una portilla entre el Pico de Don Servando i el Gran Galayo.

 
Gran Galayo des de la Portilla.

Les vistes d’aquesta vesant del Gran Galayo des d’aquesta portilla son encisadores. La paret solcada per varies canals (una d’elles es per la que desprès pujarem al cim), tota de roca, amb la seua coloració verdosa característica... un lloc bucòlic !!!

 
Pico de Don Servando (2.176 m.), al fons el Gran Galayo i La Mira.

 
Baixant del Pico de Don Servando.

Primer pugem al pico de Don Servando (2.176 m.), des d’on tenim magnifiques panoràmiques del Gran Galayo, La Mira, gran part de la serra de Gredos i la planícia Abulense. Tornem a baixar a la portilla i des d’ací ens asomem per una canal que baixa cap a l’altra vesant de Galayos, cap a la Apretura, que es on es troba el Refugio Victory. Per ella hi ha una bona perspectiva de El Torreón, una de les agulles mes característiques de Galayos. Hi han uns escaladors que estan coronant-la.

 
Balcó sobre una canal que baixa a la Apretura.

 
Luis al cim del Gran Galayo.

Desprès pugem al Gran Galayo (2.215 m.), el cim mes alt de conjunt d’agulles de Galayos. Hem de dir que per l’espaldar les ascensions a moltes de les agulles es assequible en lliure, inclús caminant; però per l’altra vesant (la oest) les vies pera pujar son de dificultat. Per aquesta vertent hi ha una grimpada per una canal.

 
Refugio Victory i la Apretura des del cim del Gran Galayo.

Des del cim les vistes son espectaculars. Veiem per primer cop el refugio Victory. Així com una gran panoràmica de la serra i la contornada. Baixem pel mateix lloc i ara pegarem la volta al Gran Galayo per buscar la Puerta Falsa que ens donarà pas a la vall on es troba el Refugio Victory, el racó anomenat la Apretura.

 
Camí de la Puerta Falsa.

En tota la volta a aquest cim passem per uns indrets molt bonics i escarpats. I les cabres estan per tot arreu. Una vegada arribats a la Puerta Falsa temin una magnífica visió del Refugio Victory i de les agulles de Galayos.

 
Arribant al Refugi Victory.

Ara baixem cap a refugi per un pedregal amb forta inclinació, sempre contemplant les parets de les agulles de Galayos, que no paren de sorprendre-mos. Aquest es el espectacular indret, rodejat de agulles de granit i de cabres munteses, on es situa el petit i curiós refugio Victory.

 
Luis en els Galayos.

Saludem al David, el guarda del refugi i protagonista de la pel·lícula "la Aguja Negra", per la qual estem ací. Tenim una interesant conversa en David, un gran tipo, i ens ensenyat el xicotet però acollidor refugi. Tentats estem de quedar-nos a sopar, però no duem llum pera baixar desprès. Així que fem una cervesa i un refresc i baixem cap al Nogal del Barranco.

 
El Galayar i les cabres munteses.

Al costat del refugi està farcit de cabres, que no tenen por i se’ns arrimen quasi fins tocar-nos. Així despedint-mos d’aquest lloc tan màgic comencem a baixar cap al cotxe. Zoraida ja te clar que tornarà.

 
Zoraida al Refugi Victory amb els Galayos de fons.

Abans de arribar al final de la ruta ens cau la nit, i en la llum de la lluna arribem per fi a l’àrea recreativa del Nogal del Barranco, on soparem i passarem la nit, amb el record de totes aquestes meravelloses pedres que avui hem conegut.

 
Agulles i cabres que no oblidarem.

En la ruta d’avui hem invertit 11 h. 40 m. pera caminar 14.5 Km. amb un desnivell positiu acumulat de 1.240 m. Podeu veure el track de la ruta al wikiloc, al següent enllaç:
 
Vorejant el Gran Galayo.