17 d’oct. 2019

Besiberri sud i Comaloforno

 
Estanys de Gémena i estanys Gelats des del cim del Comaloforno.

El dies 6, 7 i 8 de setembre vam pujar al Pirineu Zoraida, Joaquín i Luis amb intenció de pujar als cims de Comaloforno i del Besiberri Sud, dos cims que superen els tres mil metres d'altitud i que estan entre els cims catalans més emblemàtics.

 
Junt al pastor de Boí.

El divendres viatgem fins la vall de Boí per fer uns quilometres d'aproximació i així guanyar desnivell per a que la jornada del dissabte no es faça tan dura. Aparquem a Toirigo a 1480 m. d'altitud i junt a la Noguera de Tor, que es com es diu el riu que rega la vall de Boí, i mamprenem la pujada per la vall de Llubriqueto.

 
Pla de la Cabana.

Caminem per dintre d'un bosc i sempre cap amunt, salvant un fort desnivell. Com es de nit poc podem apreciar del paisatge. Creuen el barranc de Llubriqueto per unes palanques i afrontem la part final de la pujada. Arribem al pla de la Cabana, on desapareix el bosc i hi han unes bones praderes. Ací farem nit.
Avui en caminat 1 h. 15 min. i hem guanyat uns 500 m. de desnivell. Ara estem a 1990 m. d'altitud, així demà tindrem menys desnivell a pujar.

 
Zoraida en un cavall al Pla de la Cabana.

Dissabte ens despertem i comencem a desdejunar. I en això que estem replegant i fent les motxilles que comencen a vindre cavalls i egües. Al principi ens fan molta gracia, però després no tanta, sobre tot a Joaquín. A ell li agarren la motxilla en les dents i se li la emporten un grapat de metres. Te que traure el bastó i posar ordre, menys mal. Les nostres “esterilles” també s'enduen algun que altre mos.

 
Luis en els cavalls al Pla de la Cabana.

Desprès d’aquesta graciosa anècdota creuem el pont sobre el barranc de Llubriqueto i comencem la marxa. Anem pujant entre pinar i roquerol cap als estanys de Gémena. De camí veiem moltes gerds o mores roges (Rubus idaeus) i anem parant a fer el segons desdejuni. Després de superar aquesta zona amb algun rodal de pinar, arribem a l'estany de Gémena de baix.

 
Luis a l’estany de Gémena de baix.

Aquest estany es molt gran i preciós. El vorejarem durant una bona estona mentre xalem de la seua companyia. Al voltant del llac es tot pradera i també trobem algun pi aïllat. Un poc més amunt es troba l'estany de Gémena de dalt, que veiem mes avall d'on passa el camí.

 
Zoraida i Joaquin a l’estany de Gémena de baix.

A partir d'ací comencem a guanyar desnivell molt ràpidament. Superem una forta pendent que ens deixa en la cubeta on es situen els estanys Gelats. Estos son tres estanys més xicotets que els de Gémena i rodejats ja de roquerol, ja que ací la pradera a desaparegut per complet.

 
Estany de Gémena de dalt.

Deixant els estanys Gelats a la nostra esquerra, enfilem la barrancada que puja cap al coll d'Abellers. Però no arribarem al coll, molt abans girarem a la dreta per pujar per una canal. Al principi avancem per un terreny que es presenta amb molt de bloc i material descompost, i una elevada pendent, però se va deixant pujar.

 
Pujant per la canal, al fons els estanys Gelats.

Després arribem a la canal pròpiament dita. Esta es mes estreta, però amb molta pendent i amb blocs i pedres soltes que dificulten l'ascens. Per sort, quan parem a agafar aire tenim unes magnífiques vistes dels estanys Gelats i les muntanyes pròximes.

 
Zoraida pujant per la canal

Una vegada dalt de la canal eixim a un corredor que transcorre per baix de la carena que uneix el Besiberri Sud i el Comaloforno. Des d’ací tenim una panoràmica excel·lent del Aneto, Vallibierna i tots els Maladetes, Perdiguero, Posets...

 
Luis i al fons els Maladetes.

Deixem les motxilles i anem cap al Comaloforno que ens queda a la dreta. Luis aprofita per fer una escapada a la Punta Passet, ja que Joaquín que ha fet la pujada per un altre costat està ja en el cim. La Punta Passet fa 3.003 m d'alçada, en el que hi ha una trepada delicada per arribar a la cresta. Després per la cresta també hi han passos un poc delicats i amb molta exposició.

 
Joaquin al cim de la Punta Passet.

 
Luis a la Punta Passet.

Després Joaquin i Luis baixen d'aquest primer tresmil, mentre Zoraida ja ha pujat al Comaloforno. La part final es per terreny descompost i amb alguna trepada fàcil. Així ens ajuntem els 3 al cim del Comaloforno (3.029 m), el mes alt d'aquest massís. Fotos de rigor i en recreem de les vistes.

 
Els 3 al cim del Comaloforno (3.029 m).

 
Al cim del Comaloforno, al fons la cresta dels Besiberris (de esquerra a dreta: Besiberri sud, Pics Jolis i Simó, Besiberri nord).

Des d’ací tornem a les motxilles. Zoraida i Luis anem cap a la collada que separa els cims de Besiberri Sud i Comaloforno i deixem allí les motxilles. D’ací ataquem el Besiberri Sud, que està a un tir de pedra. Pugem més directes tenint que superar varies trepades fàcils, i en pocs minuts xafem el cim.

Al cim del Besiberri Sud.

Estem al segon objectiu del dia: el Besiberri sud (3.024 m). Gaudim una estona en el cim, peguem un mos i un trago i tornem a baixar cap al coll on tenim les motxilles. Però ara baixem voltant mes per la vessant oest, que evita quasi totes les trepades. Baixant cap al coll ens trobem en Joaquín i baixem amb ell.

 
Luis al cim del Besiberri Sud; al fons el Comaloforno i la Punta Passet.

Joaquín una vegada superats els estanys Gelats, agafa un altre camí on es desviava la barrancada que pujava en forta pendent i mes directa. Ell ha pujat directe cap al coll d'Abellers i s'ha desviat poc abans d'alcançar-lo. Ell s'enfila directe al cim del Besiberri Sud i d'allí fa una travessa pel corredor que hi ha en la vesant oest de la cresta Besiberri-Comaloforno. Puja primer a la punta Passet i després al Comaloforno per la cresta. Al cim del Comaloforno ens trobem els tres.

 
Joaquin i Luis al cim del Comaloforno (3.029 m); al fons els Maladetes.

A continuació ell baixa cap a la canal de l’Estanyet, on hi ha una gelera amb escassa neu i des d'allí ataca els dos Besiberris centrals: el Pic Simó (2.995 m.) i el Pic Jolis (2.997 m.). Estos dos cims eren considerats tresmils, però les darreres medicions els otorguen una altitud menor. No obstant les muntanyes segueixen estant al mateix lloc.

 
Zoraida al cim del Besiberri Sud; baix els estanys de Gémena i els estanys Gelats.

Després Joaquín torna cap al coll d'Abellers i des d’allí torna al coll que hi ha entre el Besiberri Sud i el Comaloforno, on es troba en nosaltres. I ja tots junts baixarem cap l’estanyet de Malavesina.

 
Inici de la baixada cap a l’estanyet de Malavesina.

Una volta de nou en el coll que separa el Besiberri Sud del Comaloforno emprenem una baixada per terreny descompost. A l’entrar en zona d’ombra la temperatura comença a baixar en picat. Avancem flanquejant per baix de la cresta fins arribar a una collada en la mateixa cresta dels Besiberris; es el Pas de Trecazes.

 
Junt a una cascada glaçada.

D’ací continuem la baixada cap a l'estanyet de Malavesina. Esta baixada es la zona més fatigosa de la ruta: el terreny esta molt trencat i tenim que anar saltant de bloc en bloc i baixant constants ressalts. Veiem una curiosa colada de gel, es a dir una cascada que s'ha quedat congelada, però pel seu interior es veien córrer gotes d'aigua creant un estrany efecte visual.

 
Arribant a l'estanyet de Malavesina.

Per fi arribem a l'estanyet de Malavesina (2.510 m.) en les darreres llums del dia. Hem caminat 10 h. 45 min. Ací farem nit a la llum dels estels. Va ser una nit molt gelada, on va arribar a glaçar.

 
Amaneix a l'estanyet de Malavesina.

L’endemà ens queda la baixada fins Toirigo. Ens despertem, repleguem i ens acomiadem d'aquest meravellós racó del Pirineu.
La baixada la fem pel barranc de Malavesina, on caminem sempre pel costat del barranc admirant les seues cascades. Ací el camí ja es pot dir camí, perquè la baixada d'ahir va ser "morrena a traves".

 
Estanyet de Malavesina.

En un punt arribem al Pletiu de Riumalo, que es on s'ajunta el barranc pel que baixàvem en el riu de l'estany Negre. Ací, a la cua de l'Embassament de Cavallers, es forma una ampla i bonica planícia.

 
Pletiu de Riumalo.

Continuem vorejant l’embassament de Cavallers fins arribar a la presa. D'allí per una sendera molt còmoda que va per la vora esquerra de la Noguera de Tor, anem baixant tranquil·lament fins l’aparcament de Toirigo (1.480 m.), fi de la travessa. Avui hem caminat 3 h 30 min.

 
Embassament de Cavallers.

Finalment la travessa a resultat ser de 21,5 km. amb un desnivell positiu de 1.780 m. i amb un temps de 15 h. 30 m. Podeu veure el track de la ruta al següent enllaç:
Encara anirem a dinar a Boí i a fer una volta pel poble abans de tornar a casa.

 
Ermita romànica de Boí.

8 d’oct. 2019

Circ de Gredos, Pic Almanzor, La Galana i Cinco Lagunas.

 
En el Pico Almanzor, al fons La Galana i a la dreta el Ameal de Pablo.

Continua de l’article de "Galayos":

El divendres dia 16 d’agost mos vam prendre el matí de descans i per fer un poc de turisme i ens vam traslladar a la cara nord de la serra de Gredos. La intenció es ascendir al Pico Almanzor, sostre de la serra Gredos i de tot el sistema central, i baixar pel paratge de cinco lagunas. Pensem fer bivac prop de la Laguna Grande.

 
Banyet en la Laguna cimera.

De cara a la nit, Zoraida i Luis, vam preparar les motxilles i des de la plataforma de Gredos vam iniciar la clàssica ruta que puja fins el refugio de la Laguna Grande, al mateix circ de Gredos.
Aquest camí comença amb fort desnivell per un ample camí empedrat. Pugem i arribem una primera planícia; Las Pozas. Desprès continuem salvant un fort desnivell i passem per una primera font: la Fuente de los Cavadores.

 
Luis pel paratge de Las Pozas.

Pugem un poc mes i arribem a un coll des d’on es contempla tot el circ de Gredos i la Laguna Grande. D’esquerra a dreta veiem: la Campana, los Tres Hermanitos, el Casquerazo, el Cuchillar de las Navajas, el pic Almanzor, el Ameal de Pablo., La Galana, Riscos del Güetre... les vistes de tots els cims en les seues afilades crestes son espectaculars.

 
Mirador del circ de Gredos.

Des del mirador baixem cap a la Laguna Grande, ja que esta queda mes baixa. Passem per una segona font: La Fuente de los Barrerones; i arribem a la Laguna Grande, que com el nom indica es de molt bones dimensions.

 
Baixant cap a la Laguna Grande.

Esta caient la nit. A l’altre costat de la Laguna està el refugi Elola, i pels voltants del refugi hi ha una massificació de gent acampada o fent bivac que quasi no es pot ni passar pel camí. El refugi també està de gom a gom. Aquesta massificació trenca la màgia de la muntanya. Anem a la muntanya per trobar tranquil·litat i no ens esperàvem trobar-nos en tal quantitat de gent.

 
Zoraida en la Laguna Grande.

Nosaltres continuem cap amunt, volem pujar fins l’Hoya Antón, allí potser estarem mes tranquils. Al poc de deixar enrere el refugi encenem les frontal, pues ens ha caigut la nit. Continuem pujant per plaques de granit i per trams de senda amb herba. Veiem molts gripaus a aquestes hores de la nit, ja que la zona es prou humida.
Finalment arribem a la Hoya Antón i busquem un lloc on fer nit. Hem caminat 3 hores. Ens instal·lem damunt d’una gran placa de granit que es prou plana per dormir. Sopem i ens gitem. Avui farem bivac sense tenda i en sacs pera 15 °C. Per sort fa una bona nit, perquè a 2.100 m. que estem podria fer molt de fred.

 
Los Tres Hermanitos i el Perro que fuma des de dintre del sac.

Des de dins del sac veiem eixir la lluna per darrere de los Tres Hermanitos. Un moment molt especial, i mes pel lloc on mos trobem: al circ de Gredos, baix mateix del Pico Almanzor. Serà una nit per no oblidar, en un lloc tant bucòlic.

 
Bivac als peus del Pico Almanzor.

El dissabte 17 veiem eixir el sol des de dintre del sac. Espectacular; poc a poc es va il·luminant el Almanzor i tots els cims del circ de Gredos. Esmorzem i comencem l’ascensió cap al Almanzor.
La pujada transcorre per una ampla vaguada plena de blocs granítics de grans dimensions. Es fa dura la pujada, però com hem arrancat de 2.100 m. el desnivell a salvar es inferior als 500 m. Anem veient a molta gent en la muntanya.

 
Canal de pujada a la Portilla del crampón.

Mes endavant deixem la vaguada principal que puja directa a la Portilla del Bermeja i ens desviem a l’esquerra per una ampla canal amb molt de material descompost i de difícil avanç. Aquesta canal que va guanyant pendent ens deixa a la Portilla del crampón. A l’última part la canal s’estreta i guanya pendent.

 
Zoraida en la Portilla del crampón.

Des d’ací tenim el cim a un tir de pedra, però hi haurà que superar varies trepades delicades per assolir el cim. Son trepades en poca exposició, però que tiren enrere a muntanyers no experimentats. Una vegada al cim gaudim d’unes espectaculars vistes.

En el cim del Pico Almanzor (2.591 m.).

El cim es molt menut, tan sols caben 3 o 4 persones; es una mena de talaia. Fem les fotos de rigor i ens quedem una bona estona gaudint de les panoràmiques. Estem al sostre del sistema central a 2.591 m. Fa just 1 h. 30 min. que hem començat a caminar des de l’Hoya Antón. A continuació desgrimpem i ens dirigim cap a la Portilla de los cobardes, on parem a fer un mos.

 
Vistes de la cresta del Cuchillar de Ballesteros i La Galana des de la Portilla de los Covardes.

Ara agafem la ruta cap a La Galana i cinco lagunas, que avança per terreny prou descompost. Però com a contrapartida no veiem a quasi ningú, fet que ens relaxa. Pues durant la pujada al Pico Almanzor no hem parat de veure gent, i això que hem matinat.

 
Per baix del Cuchillar de Ballesteros.

Avancem per la vesant est de la escarpada cresta del Cuchillar de Ballesteros. L’avanç es prou ràpid encara no existint senda, pues caminem per terrasses de granit tenint que grimpar en alguna estona. Així arribem a El Venstiquero i des d’allí en direcció nord ataquem el segon cim de la jornada: La Galana.

 
L’Ameal de Pablo als meus peus.

Primer guanyem desnivell per una rampa de blocs, desprès voregem la carena per la dreta per baixar per mig d’una destrepada fins una bretxa molt característica d’aquest cim: la Canal de la Muesca. La bretxa separa el cim en dos. Des de la bretxa cap al nord-oest baixa la empinada Canal de la Muesca fins la Laguna cimera, la mes alta de les cinco lagunas.

 
A la dreta el Pico Almanzor, i cap a l’esquerra el Cuchillar de las Navajas, el Casquerazo i los Tres Hermanitos.

Per pujar al cim cal fer una sèrie de trepades un poc mes delicades que pera l’Almanzor, i amb mes exposició. Però es una escalada divertida. Des del cim (2.563 m.) gaudim d’unes vistes espectaculars. Es una altra atalaia perfecta per contemplar una basta extensió de muntanyes i de terreny. Desprès toca desgrimpar lo que hem pujat, que de baixada sempre es mes delicat.

 
En el cim de La Galana (2.563 m.).

Una vegada tornem a estar en la bretxa, comencem a baixar per la Canal de la Muesca en direcció nord-oest, per desprès girar a l’esquerra i remuntar cap a una portilla que separa els Riscos del Güetre i La Galana. Una vegada dalt travessem la portilla i passem a la vesant sud dels Riscos del Güetre. Ara toca creuar per la vesant sud del Risco de las Natillas en direcció a la portilla de cinco lagunas.

 
Desgrimpant La Galana.

Aquesta es la zona mes incomoda pera caminar de tota la ruta, a la vegada que la mes monòtona. Se’ns fa molt llarga i pesada, a mes a mes l’absència d’arbres i el sol, que a estes hores cau de ple, fan que l’avanç sigui mes dur. Per fi arribem a la portilla de cinco lagunas, des d’on veiem les lagunes. Ací parem a menjar.

 
Deixant arrere el captivador cim de La Galana.

 
Cinco Lagunas des de la Portilla del mateix nom.

Fem la baixada amb el desig d’arribar per tirar-nos a l’aigua i refrescar-nos. La primera laguna que trobem, i la mes gran de totes, es la Laguna cimera. Allí fem un merescut bany. El lloc es bucòlic, be podríem dir que estem a Pirineus. Continuem baixant i passant per totes les lagunes, cadascuna te quelcom que la diferencia de la resta i que li dona alguna característica especial. El entorn de cinco lagunas es especial.

 
Banyet en la Laguna cimera.

La segona que veiem es la Laguna Galana també molt bonica i prou gran. Desprès baixem cap a la tercera que es diu Laguna mediana. Esta es situa molt a prop de la Laguna Galana i es prou mes xicoteta però molt bonica.

 
Laguna Galana.

 
Laguna mediana.

Les dos últimes estan molt juntes entre elles i tenen la peculiaritat de presentar algues i joncs ja que la seua escassa fondària ho permet. Son la Laguna brincalobitos, que es molt menuda i amb poca fondària; i la Laguna bajera que es un poc mes gran.

 
Laguna brincalobitos i Laguna bajera.

Fem un últim bany en la Laguna bajera per refrescar-nos en aquest dia tan calorós i emprenem una dura pujada fins a la Portilla del pluviómetro. Una vegada dalt ja agafem una senda mes bona que ens du, desprès d’una llarga baixada, fins les praderes del Gargantón. Ací desemboca una gran barrancada prou espectacular ja que esta s’obri entre grans plaques de granit conferint-li l’aspecte d’un amfiteatre.

 
Cabreta en cinco lagunas.

Creuem el riuet que circula pel Gargantón, i de nou comencem a pujar fins una nova portilla, que es com s’anomenen ací als colls. Ja anem cansats, pues duem moltes hores caminant baix del sol. Arribem per fi al Collado del Gargantón, i des d’ací ja veiem la Laguna Grande de Gredos. Baixem cap a ella per una sendera mes còmoda, i anem a vorejar la Laguna Grande però per la seua part inferior, per la oposada al refugi Elola.

 
Pujant cap al Collado del Gargantón.

Travessem una zona de basses, moltes de elles seques ja que estem a finals d’estiu. I per fi arribem a la senda d’accés al Refugio de la Laguna Grande des de la plataforma de Gredos. Ara encara ens queda una forta pujada fins el collado de Los Barrerones, on està el mirador del circ de Gredos. Una mes pera augmentar el desnivell positiu acumulat. Parem a midat pujada a la font de los Barrerones a berenar.

 
Baixant cap a la Laguna Grande.

I per fi una vegada al coll fem una última mirada al preciós i captivador circ de Gredos, i tot el que ens queda es baixada fins la Plataforma de Gredos. Uns 10 min. abans d’arribar al cotxe tenim que encendre els frontals, pues ens cau la nit. Per fi arribem passades les 10 de la nit a la Plataforma de Gredos, final de la ruta. Una ruta pera no oblidar.

 
Zoraida en la Laguna Galana.

Al final han segut 26,7 Km. entre els 2 dies, amb un desnivell positiu acumulat de 1.780 m. i un temps invertit de quasi 17 hores (3 h. el dia 16 i 13h. 50 min. el dia 17). En el següent enllaç podeu veure el track de la ruta:
Passarem la nit al refugio del Rio Tormes, ja que el termòmetre va caure fins els 5°C. Menys mal que no ens va pegar esta baixada de temperatura la nit abans als peus del Pico Almanzor i en un sac pera 15 °C.
En definitiva hem conegut aquesta serralada tan representativa del sistema central i ens hem quedat en ganes de tornar. Molt bona experiència tant pel que fa a la muntanya com per la companyia.

 
En la Laguna cimera, al fons La Galana.