Los Galayos (Sierra de Gredos)

 

Cabra muntesa als Galayos.

Del 14 al 18 d’agost Zoraida i Luis vam visitar aquesta serra totalment desconeguda per nosaltres. Va ser a la setmana de cinema de muntanya de Castelló, al desembre de 2018, quan veient el documental de "La Aguja Negra", Zoraida va comentar que ella tenia que anar als Galayos, situats a Gredos. Li van enamorar estes magnifiques agulles de granit.

 

Portilla entre el Gran Galayo i el Pico de Don Servando, al fons El Torreón.

Aquesta pel·lícula tracta d’un repte que va assolir David, el guarda del Refugi Victory, situat als mateixos Galayos. El repte era escalar una via d’alta dificultat a la Aguja Negra dels Galayos que es va obrir fa anys i que no s’havia tornat a repetir. Els Galayos es un indret amb mes de 50 agulles de granit, situat a la vertent sud de la Serra de Gredos. Constitueixen tot un temple pera els amants de l’escalada clàssica.

 

El Torreón.

Així que com Zoraida insistia en el seu desig de visitar els Galayos, a l’agost vam preparar una eixideta a Gredos. Vam aprofitar també per conèixer el circ de Gredos i ascendir als 2 cims mes alts del sistema Central: el pic Almanzor i La Galana.

Viatgem fins Guisando el dimecres 14 de vesprada. Fem nit al Nogal del barranco i al matí següent iniciem la ruta que ens portarà a conèixer els Galayos.

 

Kiosco “La cabra”.

Comencem pujant des de l’aparcament del Nogal del barranco i de seguida passem junt al Kiosco la cabra, on un graciós grafiti ens sorprèn. Continuem pujant pel mig d’un pinar, però prompte comença a ser menys frondós. Desprès de passar un parell de fonts deixem el camí que puja als Galayos i agafem una senda a la dreta que ens portarà a la Portilla del Yelmo.

 

Arbre que sembla que el moga el vent.

En aquesta pujada encara trobem algunes ombres, però serà les últimes que trobem. Hi han alguns arbres secs que les seues branques tenen formes com si foren mogudes pels vents. Al arribar a la Portilla del Yelmo creuem a l’altra banda dels Galayos, lo que se coneix com a Las Berroqueras i el espaldar de los Galayos. Es tracta de la vesant est del cordal de Los Galayos i de Las Berroqueras. Las Berroqueras ve a ser la prolongació cap al sud del cordal de Los Galayos. També aprofitem per fer un mosset.

 

Zoraida a l’espaldar, al fons la Portilla del Yelmo.

En la primera zona de l’espaldar avancem per una senda entre camps de falagueres, però prompte abandonarem el camí i ens enfilarem cap a traves entre escobedos. Així arribàrem les primeres plaques de granit de grans dimensions. En algunes de elles hi han equipades vies d’escalada.

 

Las Berroqueras i Espaldar de Galayos.

Ací comencem a notar una curiositat que es característica de la serra de Gredos, i es que les pedres granítiques presenten una coloració verdosa, cosa rara.

De seguida comprenem al veure les roques de prop que aquest color li’l donen els líquens que creixen sobre la superfície de les roques. Un fet que es repeteix a la serra de Gredos.

 

Luis a l’espaldar de Galayos.

Per l’espaldar de los Galayos s’avança poc a poc per la dificultat del terreny. Pues anem cap a traves entre escobedos i roques granítiques. El sol i la calor apreten en aquets 15 d’agost, sort que els núvols ens brinden algun descans amb la seua ombra. Les cabres apareixen per tot arreu, este fet que en principi ens sorprèn, es habitual a Gredos.

 

Zoraida a l’espaldar de Galayos.

Al apropar-nos a la cresta comencem a veure les curioses formes que presenten algunes roques. Una pareix un “golem”, una altra un trampolí... i també grans blocs de granit per on caminem i grimpem. Així arribem a una portilla entre el Pico de Don Servando i el Gran Galayo.

 

Gran Galayo des de la Portilla.

Les vistes d’aquesta vesant del Gran Galayo des d’aquesta portilla son encisadores. La paret solcada per varies canals (una d’elles es per la que desprès pujarem al cim), tota de roca, amb la seua coloració verdosa característica... un lloc bucòlic !!!

 

Pico de Don Servando (2.176 m.), al fons el Gran Galayo i La Mira.

 

Baixant del Pico de Don Servando.

Primer pugem al pico de Don Servando (2.176 m.), des d’on tenim magnifiques panoràmiques del Gran Galayo, La Mira, gran part de la serra de Gredos i la planícia Abulense. Tornem a baixar a la portilla i des d’ací ens asomem per una canal que baixa cap a l’altra vesant de Galayos, cap a la Apretura, que es on es troba el Refugio Victory. Per ella hi ha una bona perspectiva de El Torreón, una de les agulles mes característiques de Galayos. Hi han uns escaladors que estan coronant-la.

 

Balcó sobre una canal que baixa a la Apretura.

 

Luis al cim del Gran Galayo.

Desprès pugem al Gran Galayo (2.215 m.), el cim mes alt de conjunt d’agulles de Galayos. Hem de dir que per l’espaldar les ascensions a moltes de les agulles es assequible en lliure, inclús caminant; però per l’altra vesant (la oest) les vies pera pujar son de dificultat. Per aquesta vertent hi ha una grimpada per una canal.

 

Refugio Victory i la Apretura des del cim del Gran Galayo.

Des del cim les vistes son espectaculars. Veiem per primer cop el refugio Victory. Així com una gran panoràmica de la serra i la contornada. Baixem pel mateix lloc i ara pegarem la volta al Gran Galayo per buscar la Puerta Falsa que ens donarà pas a la vall on es troba el Refugio Victory, el racó anomenat la Apretura.

 

Camí de la Puerta Falsa.

En tota la volta a aquest cim passem per uns indrets molt bonics i escarpats. I les cabres estan per tot arreu. Una vegada arribats a la Puerta Falsa temin una magnífica visió del Refugio Victory i de les agulles de Galayos.

 

Arribant al Refugi Victory.

Ara baixem cap a refugi per un pedregal amb forta inclinació, sempre contemplant les parets de les agulles de Galayos, que no paren de sorprendre-mos. Aquest es el espectacular indret, rodejat de agulles de granit i de cabres munteses, on es situa el petit i curiós refugio Victory.

 

Luis en els Galayos.

Saludem al David, el guarda del refugi i protagonista de la pel·lícula "la Aguja Negra", per la qual estem ací. Tenim una interesant conversa en David, un gran tipo, i ens ensenyat el xicotet però acollidor refugi. Tentats estem de quedar-nos a sopar, però no duem llum pera baixar desprès. Així que fem una cervesa i un refresc i baixem cap al Nogal del Barranco.

 

El Galayar i les cabres munteses.

Al costat del refugi està farcit de cabres, que no tenen por i se’ns arrimen quasi fins tocar-nos. Així despedint-mos d’aquest lloc tan màgic comencem a baixar cap al cotxe. Zoraida ja te clar que tornarà.

 

Zoraida al Refugi Victory amb els Galayos de fons.

Abans de arribar al final de la ruta ens cau la nit, i en la llum de la lluna arribem per fi a l’àrea recreativa del Nogal del Barranco, on soparem i passarem la nit, amb el record de totes aquestes meravelloses pedres que avui hem conegut.

 

Agulles i cabres que no oblidarem.

En la ruta d’avui hem invertit 11 h. 40 m. pera caminar 14.5 Km. amb un desnivell positiu acumulat de 1.240 m. Podeu veure el track de la ruta al wikiloc, al següent enllaç:

https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/circular-a-los-galayos-con-ascension-al-gran-galayo-sierra-de-gredos-41967895

 

Vorejant el Gran Galayo.

RAID SOBRARBE (Aínsa). Campionat d’Espanya de Raids d’aventura

 

Els 3 raiders al casc antic de l’Aínsa.

El passat cap de setmana 21 i 22 de setembre es va celebrar a l’Aínsa el Raid Sobrarbe, aquest any coincidint amb el campionat d'Espanya de Raids d'aventura.

Joaquin, Enric i Luis participaren representant al C.C. Tombatossals. Nosaltres vam participar en la categoria Aventura.

La meteo ens deia que anava a ploure tot el cap de setmana sense descans, però per sort les previsions vam errar... i de ben prou. Menys mal !!!

 

Croquis de les distintes seccions del Raid.

Dissabte vam arrancar el raid en una proba d'orientació urbana pel casc antic de l'Aínsa. Aquesta proba era curta i la vam fer els 3 membres de l'equip. El escenari era fantàstic: pel castell i casc antic de l’Aínsa, un poblet que conserva tot el seu encant medieval amb les cases i els carrers empedrats.

La segona secció era un tram de BTT de 25 km. Esta secció ens duia des del Poliesportiu de l’Aínsa fins l'aldea de Ceresa, centre de moltes de les seccions del dissabte. En aquest sector Luis descansa. Enric i Joaquín van fer el recorregut a través de la Sierra de Soto passant per les aldees de Torrelisa, Araguás, el municipi de Laspuña i per últim Ceresa.

Abans de començar la proba.

El tercer sector, molt divertit i variat, constava d’una prova d'orientació en el medi natural de prou dificultat amb una secció especial d’escalada, pont tibetà i ràpel. Ací participem els 3 i preparem molt be l’estratègia per fer totes les balises en el menor temps possible. Luis es va a fer un major nombre de balises situades a la zona nord de Ceresa. Enric i Joaquín aniran cap on es situa la proba d’escalada i ràpel. Joaquín, que es qui escala, tria la via de major dificultat (6b) ja que es la que bonifica mes temps. Després de l'escalada encadena el pont tibetà i el ràpel. Mentre Enric es dedica a buscar algunes balises de la zona. Després els 2 junts acaben de fer les balises que els falten i tornen a la transició que es situa de nou a Ceresa, on Luis està ja esperant-los.

Joaquin escalant.

La quarta secció, la reina d'aquesta etapa constava de tres trams: un primer de BTT que finalitzava en la Collada, a 1.550m als peus de Peña Montañesa, i en un lloc on no arribaven les assistències. Un segon tram de trekking que pujava a Peña Montañesa (2.291 m.) per la dura Canal Mayor, amb mes de 1.100 m. de desnivell i amb una zona amb varies grimpades; i baixada per una atractiva tartera. Per finalitzar la secció un tercer tram de BTT mes llarg que el primer i amb 17 Km, tenint una dificultat afegida ja que ens va caure la nit.

En la Collada, abans de començar el trekking de Peña Montañesa.

El primer tram era una llarga pujada per una bona pista, però sense cap descans. Aquest sector el vam fer els 3 junts. Una vegada dalt Joaquín es queda descansant , mentre Enric i Luis eixim per fer l'ascensió a Peña Montañesa. Però comencem baixant per una pista per donar-li la volta a la muntanya. Mes endavant agafem una sendera que continua vorejant la penya sense massa desnivells. Finalment encarem la llarga i empinada canal Mayor que ens dura per la cara sud de la muntanya i uns 1.150 m. mes amunt fins el cim. Aquesta zona es espectacular, sobre tot quan entrem en una zona mes tancada on les parets queden molt juntes.

Enric i Luis a la Collada, al fons Peña Montañesa.

Dalt de la canal eixim a una senda preciosa, on passem per llocs bucòlics. Però la senda pren una gran llaçada per salvar el desnivell mes poc a poc. Nosaltres no conformes agafem una traçada de camí que ens enfila directes cap al cim.

En el cim de Peña Montañesa.

Una vegada dalt ens fan la foto de rigor i baixem per la vesant nord-est. La baixada es fa per la canal d'a feixeta, coberta per una inclinada pedrera de pedra fina què permet baixar molt ràpid. Mes endavant arribem a un humit i frondós bosc per on acabem de baixar fins la Collada on acaba la secció. De tots els equips participants al raid, inclosos el de la categoria elit, nosaltres hem fet en millor temps en la secció de trekking: la pujada a Peña Montañesa.

Enric durant un moment del Raid.

Per a la tercera part, Luis descansa i se’n baixa cap a Ceresa per la pista que vam pujar. Mentre que Enric i Joaquín emprenen el recorregut per “La Valle”, on el barranc de la Garona rodeja donant la volta a la Peña Solano, en el qual se’ls fa de nit i tenen que acabar aquest sector amb frontals. Es travessa la gran Selva de Irués, bosc de zona ombrívola amb una bellesa a destacar molt fresc i tupit, que segons diuen en un santuari dels ossos.

Joaquin cau escalant.

El cinquè sector es tracta d'un trekking d'uns 17 km però amb la dificultat afegida de que el fem de nit. Enric descansa, i Luis i Joaquín emprenen la marxa des de Ceresa. La primera balisa la trobem sense problema, per ja per trobar la segona ens costa bastant. Doncs orientar-se per la nit no es el mateix que pel dia. En aquest sector dependrem molt, ja que les referències de nit son mes escasses que durant el dia.

Moments abans d’eixir de l’Aínsa.

A les 11:30 de la nit, i quan estem dins del barranco del Biembro, que destaca per la seua serpentejant gorga excavada, comença a ploure, però sense massa intensitat. Mes endavant si que ens plou en molta força. Ací tindrem que superar varis moments de crisi, ja que costa orientar-se i el cansament de la jornada unit a la pluja no fam mes que complicar la feina.

Joaquin escalant.

Finalment superant els problemes aconseguim passar per 8 de les 10 balises. Al final creuem el riu Cinca per dintre per arribar al punt de la transició, instal·lat al frontó de Escalona. Han segut unes quasi 4 hores en les que hem patit però en les que també hem gaudit molt. Arribem un poc abans de les 2 de la matinada, pensant que fins les 2 tenim pera arribar, però no es així, nomes teníem fins les 12:00 per acabar aquest sector. Així que no podem fer la proba final d’aquest sector que es el tir làser. Tampoc podem fer l'ultima proba del dia que era un sector de BTT nocturn i que pensàvem fer els 3 junts. A mes per arribar fora de temps ens lleven tots els punts de la secció i alguns mes de penalització. Però com hem xalant tant, la classificació es un tema secundari per nosaltres. Encara així a la pròxima tenim que planificar millor l’estratègia.

En bones cares el dissabte abans de començar la batalla.

A les 3 de la matinada ens gitem a descansar. Diumenge a les 7:30 estem amunt, pues a les 9:00 comencem la segona etapa.

Esta es més light que les seccions de ahir. La primera secció es una orientació urbana pel castell i casc antic de Aínsa. En aquesta descansa Joaquín. Després te lloc un sector de BTT que faran Joaquín i Enric. Les pistes estan molt enfangades per la pluja que ha caigut esta nit, així que acabem ben enfangats.

En un mirador dins del casc antic de l’Aínsa.

Pera finalitzar el raid hi ha un tercer sector de trekking que puja a la Peña Partara com a punt interessant. Descansa Enric. Avui no ens hem deixat cap balisa.

Finalitzem a les 12:45 arribant els primers de l'etapa en la categoria Aventura. Un bon premi pera nosaltres. També dir que el nostre equip va fer el 8é classificat del total a la categoria aventura. Dinar de germanor, entrega de premis i a pensar en el següent Raid.

En meta desprès de finalitzar el Raid i guanyar la segona etapa.

El balanç es molt positiu, hem gaudit molt i ens hem donat conter de que estem prou forts. Ens queda polir un poc l’estratègia i dominar mes la interpretació de mapa d’orientació.

Pujada al Pico Perdiguero

 

Cim del Perdiguero.

El 20 i 21 de juliol va ser el cap de setmana escollit per fer una ruta circular que tenia com a punt destacat el cim del Perdiguero, cim de mes de 3.000 metres i que representa el punt mes alt del Massís Perdiguero-Luchon, on també es situen cims tant importants com el Maupas, Gourgs Blancs, el Boum, el Seil dera Baquo o els Clarabides.

 

L’Amorriador.

Així el divendres 19 vam viatjar fins el Pla de Senarta, a la vall de Benasque, on vam fer nit. Al mati següent vam deixat el cotxe al Puen de Lliterola a la cota 1.600 m. des d’on vam començar la ruta circular. El camí ix de la carretera de França i de seguida es presenta costerut. Pugem pel mig del bosc fins arribar a l’Amorriador, on el camí redueix la seua pendent i el bosc dona pas a les praderes. Al costat de la senda hi han multitud de lliris que ens alegren la marxa.

 

Cascada en el barranc de Lliterola.

 

Bonic toll en el barranc de Lliterola.

Continuem la pujada i mes avant ens apropem a la vora del barranc de Lliterola i avencem per la seua marge hidrogràfica esquerra. Passem per un punt on el riu forma un gran i bonic toll, on les aigües cristal·lines ens inviten a un bany. Continuant la pujada troben una vistosa cascada i ja mes amunt per un estretament del barranc arribem al Ibonet de Lliterola. En aquest bonic estany parem a fer un mos i a donar-nos un bany reconfortant. Des d’ací ja veiem el cim del Perdiguero.

 

Ibonet de Lliterola

 

Ibonet de Lliterola

Continuem la pujada cap a la collado Ubago (2.703 m.) salvant un fort desnivell però sempre veient avall l’estany on mos hem banyat. Des del collado Ubago comença cap al sud-est una afilada cresta que s’enlaira fins el escarpat cim del Perdigueret. Es una cresta que convida a atacar-la, però no serà avui.

 

Deixem enrere l’Ibonet de Lliterola

En el collado Ubago canviem de vessant i avancem per l’oest de la carena que baixa des del Perdiguero. El terreny passa a ser mes roïn. Però tornem a creuar de vessant i passem al nord-est de la carena, aquí es on el terreny s’embruta molt. El terreny es molt descompost i no hi ha cap camí definit. Anem trepant pels grans blocs, molts d’ells solts i que es mouen, i a mes a mes bufa un fort vent que encara dificulta mes l’avanç.

 

Pujant per terreny molt descompost, al fons l’Ibón blanco de Lliterola.

Arribem a la cresta que baixa del Perdiguero, però el terreny no millora massa i el fred vent continua assotant-mos. Un poc mes endavant el terreny millora un poc i la pendent suavitza deixant darrere la zona mes dura de l’ascensió. Ara tenim a la dreta de la cresta un bonic panorama amb l’Ibón blanco de Lliterola rodejat d’un espectacular circ de cims: pico Royo, punta de Lliterola, picos Crabioules, picos Rabadá i Navarro, pico Maupas, pico de Boum... A l’esquerra de la cresta tenim la vall d’Estós i també el massís del Posets amb la cresta dels pics de los Veteranos i los Gemelos.

 

Hito E del Perdiguero.

 

Hito E del Perdiguero, al fons cims del Maupas i Boum.

Assolim el primer cim i primer 3.000 de la jornada: el Hito E del Perdiguero de 3.171 m. Mes be es un avant-cim del Perdiguero. Ja sols ens queden uns centenars de metres per l’ampla cresta per coronar el punt àlgid de la ruta: el cim del Perdiguero a 3.222 m. punt culminant del massís Perdiguero-Luchon i una bona atalaia.

 

La cúspide del Perdiguero ja està prop.

 

Cresta del Perdiguero.

Foto de rigor i gaudim de les magnífiques vistes. Cap a la vessant francesa (nord) destaca el Lac du portillon d’Oò, els cims del Grand Quayrat i el Lèzat a la seua dreta; cap al oest la cresta del Seil dera Baquo i la seua glacera, i al fons a mes del Posets també veiem el Gran Bachimala; cap al nord-est l’Ibón blanco de Lliterola i tots els cims que el rodegen.

 

Vistes des del cim: Pic del Seil dera Baquo i la seua glacera.

 

Vistes des del cim:Cresta per la que hem pujat, Ibón blanco de Lliterola i al fons els Maladetes i Aneto.

Comencem la baixada per un terreny extremadament descompost. Luis encara aprofita per pujar el Hito W del Perdiguero de 3.176 m. La baixada per la vertent francesa es molt incomoda i ens costa bastant arribar fins el Collado superior de Lliterola, on canviem de vessant i continuem el descens per terreny descompost i per morrena fins a l’Ibón blanco de Lliterola. A la cua de l’Ibón plantarem la tenda per passar la nit en aquest lloc tan especial. Un bon sopar calentet i a descansar. Passarem la nit a 2.790 m., una nit que va ser gelada.

 

Hito W del Perdiguero.

 

Lac du portillon d’Oò i els cims del Grand Quayrat i el Lèzat a la seua dreta.

El diumenge ens despertem en este lloc tan màgic, baix del circ del Perdiguero, i desmuntem per preparar-mos per baixar cap a la vall de Benasque. La baixada la farem per la vall de Remuñe. Contemplem per ultima vegada el preciós circ del Perdiguero i tots els cims de mes de 3.000 metres que ens rodegen. Despertar en un lloc com aquest t’ompli d’energia.

 

Baixant cap al Ibón blanco de Lliterola i al fons el Perdiguero.

Voregem l’Ibón blanco de Lliterola que presenta alguns bancs de gel de grans dimensions flotant damunt l’aigua. Pugem cap al Portal de Remuñe, situat a 2.817 m. Per aquesta zona avancem per un terreny mixt que combina gran plaques de granit, algunes geleres i zones entollades; lo que li dona una aspecte diferent i molt bonic. Passem per baix de la forca de Remuñe, amb la seua silueta força escarpada.

 

Ibón blanco de Lliterola

 

Portal de Remuñe.

Després comencem una forta baixada per grans plaques de granit i algunes geleres. Salvem un fort desnivell per assolir la vall de Remuñe en una preciosa zona anomenada Els Arenals. Aquí estem situats sobre un circ dominat pels cims de Maupas, Rabadá i Navarro, i la forca de Remuñe. Pel fons de la vall corre el riu Aigüeta de Remuñe, que forma bonics tolls d’aigües cristal·lines on aprofitem per refrescar-nos i fer un mosset.

 

Portal de Remuñe i al fons el Perdiguero.

Continuem baixant per la vora del riu, que en alguns trams s’encanyona i forma xicotetes cascades. Així arribem a un lloc on s’eixampla el fons de la vall. Ací agafem una sendera que puja, abandonant el llit del riu, per dur-nos als bonics Ibons de Remuñe. Baixem de nou per un altre lloc per buscar el riu. Arribem al riu a l’alçada de la Pleta dels Capellans, on hi trobem uns bonics prats i uns pontets per creuar el riu.

 

Banyet en Els Arenals.

Encara ens queda una última baixada, on poc a poc anem trobant boniques flors, i alguns arbres. Mes endavant entrem al bosc i al poc a la carretera de França. Ara sols ens falta baixar per carretera uns 2.5 km. fins el Puen de Lliterola, punt on vam deixar el cotxe i on vam iniciar aquesta preciosa i exigent ruta circular.

 

Ibons de Remuñe.

En total vam fer uns 22 Km.; un desnivell positiu acumulat de 1.860 m. i un temps invertit de 17 h. 20 m. que foren 10 h. 30 min. el dissabte i 6 h. 50 min. el diumenge. Ruta molt recomanable. Podeu veure el track de la ruta al següent enllaç de Wikiloc:

https://es.wikiloc.com/rutas-alpinismo/subida-al-pico-perdiguero-por-lliterola-y-descenso-por-remune-41341611